Blog de Miguel Ángel Santos Guerra, El Adarve
Del blog El Adarve, de Miguel Ángel Santos Guerra, m’ha cridat l’atenció l’entrada titulada Los niños del cable, del 14 de novembre d’enguany. Trob interessant que compari el perillós camí que han de fer uns nens colombians per arribar a l’escola amb que a l’estat espanyol s’estigui contemplant la possibilitat d’allargar fins al divuit anys l’ensenyament obligatori. Cadascuna d’aquestes “històries” estaria a una banda de l’extrem d’una mateixa corda. Des de que vaig escoltar al ministre d’educació i vaig saber que es plantejava aquesta opció que hi he estat donant voltes i no sé si trob que s’hauria de tirar endavant o no. Comparteix la por d’alguns que creuen perillós el tenir encara més anys a gent tancada a les classes, persones gairebé adultes que ja tenen clar que no volen estudiar. A aquesta edat, depén de la maduresa de cadascun, ja hi ha gent preparada per treballar i amb les idees molt clares. Però també n’hi ha molts de confusos i que encara no s’han plantejat el seu futur, i sempre és millor que segueixin amb la seua formació que no que divaguin sobre el que han de fer i perdin uns anys profitosos de les seues vides i que tant poden marcar el seu futur.
Per cert, increíble que hagi nens al món que es juguin la vida dia rera dia per poder assisitir a l’escola. Això al nostre estat és impensable. S’hauria de passar aquest vídeo per les nostres escoles i instituts, on les tasses d’absentisme són tan altes. Tots haurem sentit histories d’infants que caminen “x” kilòmetres per poder anar classe, però segur que poc de naltros havíme escoltat proeses com aquesta. Basta no poder tenir una cosa per voler-la i valorar-la. M’agradaria poder fer un experiment i vore que pasaria si fos tan difícil per naltros, per la nostra societat, accedir a l’educació. Segur que molts la veurien amb altres ulls i estaria més valorada. Bona l’ha feta el senyor ministre, ara també haurem de creuar un difícil camí si es duu a terme el seu projecte.
Del blog El Adarve, de Miguel Ángel Santos Guerra, m’ha cridat l’atenció l’entrada titulada Los niños del cable, del 14 de novembre d’enguany. Trob interessant que compari el perillós camí que han de fer uns nens colombians per arribar a l’escola amb que a l’estat espanyol s’estigui contemplant la possibilitat d’allargar fins al divuit anys l’ensenyament obligatori. Cadascuna d’aquestes “històries” estaria a una banda de l’extrem d’una mateixa corda. Des de que vaig escoltar al ministre d’educació i vaig saber que es plantejava aquesta opció que hi he estat donant voltes i no sé si trob que s’hauria de tirar endavant o no. Comparteix la por d’alguns que creuen perillós el tenir encara més anys a gent tancada a les classes, persones gairebé adultes que ja tenen clar que no volen estudiar. A aquesta edat, depén de la maduresa de cadascun, ja hi ha gent preparada per treballar i amb les idees molt clares. Però també n’hi ha molts de confusos i que encara no s’han plantejat el seu futur, i sempre és millor que segueixin amb la seua formació que no que divaguin sobre el que han de fer i perdin uns anys profitosos de les seues vides i que tant poden marcar el seu futur.
Per cert, increíble que hagi nens al món que es juguin la vida dia rera dia per poder assisitir a l’escola. Això al nostre estat és impensable. S’hauria de passar aquest vídeo per les nostres escoles i instituts, on les tasses d’absentisme són tan altes. Tots haurem sentit histories d’infants que caminen “x” kilòmetres per poder anar classe, però segur que poc de naltros havíme escoltat proeses com aquesta. Basta no poder tenir una cosa per voler-la i valorar-la. M’agradaria poder fer un experiment i vore que pasaria si fos tan difícil per naltros, per la nostra societat, accedir a l’educació. Segur que molts la veurien amb altres ulls i estaria més valorada. Bona l’ha feta el senyor ministre, ara també haurem de creuar un difícil camí si es duu a terme el seu projecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada